Una amistat inseparable

Aquí teniu un relat que se'm va acudir fa bastant de temps

"Tan Bai com Rene van nèixer a Castelló l'any 1990, van crèixer les dues a la ciutat d'Amposta, en cases diferents i àmbients diferents. L'una era distingida però tímida, l'altra orgullosa però reflexiva. Ambdues eren especials ja que els unia un lligam des de ben petites per la seva pròximitat i per molt que es vulguessin separar mitjançant baralles o simplement la distància, mai ho aconseguien.

L'una era alta i prima, amb una figura esvelta que tothom criticava. L'altra era no menys alta que l'una, però tenia una constitució més definida, amb les seves corbes femenines i tan atractives als ulls dels homes.

Era una llàstima que no anessin al mateix institut perquè hagessin fet una parella d'estudiants i amigues perfecta. Encara que no es veiguessin a les hores de classe, sempre trobaven un moment.

Com en totes les relacions d'amistat tenien cert rencor i gelosia una de l'altra. Però aconseguien aquell equilibri que ningú arribava ha assolir.

Així doncs les dues eren conegudes ambdos instituts, la seva amistat era admirada per tothom. Per això algunes persones s'intentaven unir sempre que podien. En Guido era un noi símpatic amb una estatura mitjana i no molt conegut per la seva intel·ligència si no més per la seva fisiologia.

Era un noi de pocs amics, anava sempre tot sol xutant les pedres o escoltant música amb  el seu mp3, això si tothom sabia quina era la seva afició preferida, tocar el piano. Es passava totes les hores d'esbarjo quasibé sempre que podia a l'aula de música amb aquell piano de cúa tan precios que havia adquirid l'institut en una obra benèfica d'un músic molt famos que anys enrere havia estudiat allí. Molt dels professors que el conèixien esperaven que en Guido també arribes a ser un famós músic, i no ho dien a la babala. Coneixia tots els sons del piano perfectament i en dos o tres vegades que tocava una peça, la partitura ja no li calia. Se la sabia de memòria!

Era un noi incrïble, certament, però la seva popularitat entre els docents feia que disminuis l'altra entre els alumnes. Molt subint la Rene anava a veure d'amagat com tocava el piano. No hi havia cap mentida era un geni!

Moltes tardes la Rene i la Bai quedaven a l'aula de música de l'institut de la Rene, ja que era molt més gran i assajaven obres que els demanava els respectius professors. De tan en tan quan passava en Guido a veure com anava la cosa. Però simplement se les quedava miran, com tocaven i cantaven i al cap d'uns segons ja marxava.

Un dia la Rene va dir:

• Ja n'estic farta! Quan torni a passar li aplastaré la cara! Este piano no és seu i no pot estar anant i venint tan despreocupat! Vora qui sóc jo!
• Va calla Rene! Aquest noi no molesta o sigui que no li fassis cas d'acord - va dir la Bai.
• Si que li dire, ben fort i a la cara!! - protestava encara més fort la Rene
• Va Rene deixem-ho per avui es nota que estas massa nerviosa per assajar.
• Dacord - va dir rumiant-s'ho un moment - però el pròxim dia li cantaré les quaranta.

La Bai va remugar entre dents, no li agradava gens que la gent crides o malpenses d'altres persones, sigui quin sigui el motiu. Ella creia que les coses es podien resoldre parlant tranquilament. Però d'aquí poc canviaria de pensament.


La Rene i la Bai es van despedir un cop van arribar a la bifucació dels carrers que les portaven a les seves respectives cases. Van sopar i s'en van anar a dormir.

Pel dia següent la Rene tenia que entregar un treball de dibuix que havia guardat al seu USB. I precisament aquell mati no el trobava.

• PERÒ ON COI ESTÀ AQUEST USB?!?!?!?! L'HI HA APAREGUT POTES DE REPEN!

No el trobava enlloc. A més a més la nit abans havia estat fent aquest treball. Era una despistada, sempre es deixava les coses per tot arreu, però sort que de vegades tenia a la Bai aprop que li recollia les coses que s'oblidava. Però aquell dia no hi estava.

• MAMA!!! No l'hauras pas vist?!?!
• Doncs no l'he vist, ho sento Rene.

La Rene es va passar tota l'hora buscant-lo però no va trobar i va tinguè que marxar de casa sense USB, sense esmorçar, sense arreglar-se adequadament.

En arribar a classe estava desepcionada en si mateixa. Li va explicar l'escusa al professor però no s'ho va creure perquè ultimament els seus companys també deien que l'havien perdut i no era així.

A l'hora del pati encara estava més apagada perquè pensava amb tota la cantitat d'informació qui hi tenia allí dins. Encara que és podia consolar amb l'idea de tenir-ho per casa però tenint a Praxedes per casa era poc possible que el pugés recuperar. Aquell dia no va anar a veure la Bai, estava massa deprimida i no volia que la veiges així que intentaria calmar-se per l'hora de sortida ja que llavors si que es veurien.

Van anar passant les hores fins que va arribar la sortida de classe. La Rene va sortir del institut i es va trobar a la Bai de cara.

• Com és que no has vingut a l'hora del pati? Que ha passat?
• No res extrany, he tingut que fer un treball urgent i m'he quedat a la biblioteca - va dir forçant un somriure.
• No és veritat a tu et passa alguna cosa!
• Simplement he fet el treball a l'hora del pati.
• A tu mai et passen aquestes coses - va dir la Bai replicant.
• Doncs no ha estat això... Com és que mai et puc dir mentides? - va suspirar mirant la Bai com feia una mirada satisfactoria per haver aconseguit treure-li la veritat. - He perdut el USB i no se on és. Tenia guardats tots els treballs del curs...
• Què?!?!?
• M'ho esperava... - va dir baixant la mirada.
• I ho has buscat bé? Quan va ser l'última vegada que el vas utilitzar?
• El vaig utilitzar ahir a la nit per acabar el treball de dibuix i avui al mati ja havia desaparegut. No le pogut trobar.
• mmm... - és va fer un petit silenci trencat per la pregunta de la Bai. - Doncs aquesta tarde t'ajudaré a buscar-lo i entre les dos el trobarem segur.
  
• Moltes gràcies, Bai. No se que faria sense tu.

Així que es van dirigir a casa de la Rene. En arribar les va rebre la seva mare que les va informar que en tot el matí que havia estat netejant la casa però que no l'havia trobat. Però ambdues és van disposar a buscar una altra vegada. Al cap de dues hores va arribar a casa Praxedes amb la seva gran alegria quotidiana que no se la pot llevar del damunt. A partir de llavors no van poder buscar més ja que les impedia seguir amb la seva cerca. Així que és van disposar a dinar."

Espero que us hagi agradat! =D Si, es una mica llarga però esta bé no? Molts petons!