L'esGarriP

M'ha passat una cosa al·lucinant. Avui a les 13:45 sortia el autobús de Lleida per venir cap a Tortosa. Hi havia bastant gent així que m'he tingut d'asseure al costat d'un noi que pareixia simpàtic. Quan hem sortit de l'estació d'autobusos he vist que feia un dia preciós i que era una pena malgastar-lo viatjant, però al cap d'un 10 minuts m'he adormit.

M'he despertat desorientada, fins que no he vist el rellotge de l’autobús que anunciava les tres de la tarda. Quan m'anava a col·locar bé al seient i eixugar-me unes quantes babes que m'havien caigut, m'he donat compte que ja no hi havia ningú més a l'autobús, excepte jo i el conductor. Estàvem apunt d'arribar a Mora la Nova i per entretindrem he començat a mirar les coses de l’autobús: unes cortines velles i desgastades, uns seients massa grans per un espai tan reduït, els vidres bruts,... La televisió que estava apagada feia un curiós efecte mirall al tornar-se el dia ennuvolat. Fixant-me més bé amb l'efecte mirall he vist que estava equivocada, no viatjava sola.

Hi havia un passatger més al fons de l’autobús, com que no el veia bé pel mirall, per molt que m'hi fixes, m'he anat girant dissimuladament. El cor m'ha començat a bategar amb molta força –es que potser era un delicte espiar el meu company de viatge?–. M’he endut una bona sorpresa quan al lloc on havia vist aquell desconegut no hi havia ningú. M’he tornat a girar per veure si la televisió m’havia fet una mala passada, però no era així. Aquell home encara estava al mateix lloc, com si no s’hagués mogut.

De cop he sentit una esgarrifança que m’ha fet morir de por. Sense saber que fer, m’he aixecat amb el cos entumit pels nervis i m’he dirigit al conductor. L’autobús s’ha aturat a la parada de Mora la Nova i he aprofitat aquell moment per explicar-li el que acabava de presenciar, quan m’he adonat que el conductor estava inconscient, amb la pell grisosa i que un regalim, d’un líquid espès i vermellós, li baixava front avall. El pànic m’ha envoltat, no m’he pogut moure. Un cop sord al final de l’autobús m’ha fet reaccionar, però ja era massa tard, m’havia atrapat.

M’he despertat d’un salt i el pobre noi que tenia al costat s’ha endut una bona bufetada, l’hi he demanat mil i un perdons. Quan m’he adonat que ja havíem arribat a Tortosa i gairebé tots els passatgers ja havien baixat. En el precís instant que he estat apunt de baixar per les escales, no m’he pogut estar de fer l’últim cop d’ull al final d’aquell autobús, que em va tornar a fer venir l’esgarrifança d’aquell malson impossible d’oblidar.