Somio que estic a casa meva (però no és la casa on jo visc, ni on jo he viscut, simplement noto que aquell edifici és la meva casa) que estic en amics; gent coneguda, velles amistats, nous amics..., hi ha nens corrent pel passadís ben il·luminat, decorat, amb les parets molt altes, escales de fusta, paper pintat de color verd fosc a la paret, ... A la majoria de la gent no li enfoco la cara, no li miro el seu rostre.
En un moment donat uns 4 amics baixen a la sala de jocs/cine (soterrani reformat bonic) i si troben una persona morta seguda en una cadira de despatx negra. Jo vaig darrere d'ells escoltant el que diuen. La persona te la pell de la cara arrancada i apartada com si fos la porta d'una finestra i mostra una altra cara sota. No es reconeix cap de les dues cares però els meus amics diuen que es Gemma (jo) i jo mateixa els hi dic que no pot ser. Llavors uns es queden per netejar tota la sang de les parets i el terra i els altres van cap a dalt a distreure a la gent perquè no baixin.
Uns nens (un nen i una nena) que volien baixar els hi dic que no, que puguin amb l'ascensor cap d'alt que s'ho passaran millor. Les dones de mitjana edat, que estaven xerrant a la porta, marxen. Els joves es posen a jugar a cartes al mig del passadís, reconec a diverses persones però sobretot a Serrià i a Manco, un al costat de l'altre (Les seves cares estan envellides, aparenten 40 anys, però el seu cos es veu jove). Em poso a jugar amb ells, en un moment giro el cap i veig com els nois que s'havien quedat al soterrani treuen al carrer una bossa de brossa amagada davall duna cadira de rodes.
Continuo jugant un moment amb ells i me'n vaig. Surto al carrer a aparcar el cotxe lluny perquè cada vegada hi ha més gent. Condueixo fins a un descampat que hi ha un parell de trens vells que pareix que no funcionen i aparco al davant d'un d'ells. Els meus pares m'esperen a l'andana. Mentre parlo amb ells una munió de gent va apareixent a l'andana. Fins que se sent el xiulet del tren. Giro el cap i penso que passarà per l'altra via perquè en la que estic aparcada està en desús, però no ho fa i llavors desperta el tren vell i comença accelerar fins que uns 5 m més tard xoca amb la part posterior del meu cotxe. El tren tira enrere i una altra vegada endavant i torna a xocar. No para. Jo vaig corrent cap al cotxe per intentar entrar-hi dins i apartar-lo, veig que diversos cotxes que també estaven allí aparcats troben una sortida de l'estació i els segueixo amb el meu cotxe.
Per fi surto, i aparco al darrere de l'estació. Parlo en els meus pares que m'esperen allí, m'enfado i marxo un altre cop a la casa. Aparco al davant que hi ha un pàrquing de camions. Intento frenar per aparcar darrere d'un crosscountry negre però el cotxe no frena, no va molt de pressa però no frena, fins que m'accidento amb la part del darrere d'una furgoneta de color taronja. No és un xoc frontal sinó com una espècie de rascada i xoc contra la roda del darrera en quasi paral·lel. Surto del cotxe, arreglo el dany causat a la furgoneta. Hi ha una casa vella al darrere, d'on surt un home armat amb una escopeta i un gos lladrant i m'està cridant que me'n vaig d'allí. Jo el veig gesticular però no sento la veu. Entro dins del cotxe i me'n vaig. Aconsegueixo aparcar-lo al lloc inicial darrere del crosscountry negre.
Baixo del cotxe i travesso el carrer. Ja es negra nit. Mentre creuo, un cotxe policia xoca contra un altre cotxe blanc que anava molt ràpid i creen una explosió. Arribo a la porta de la casa convertida amb un antre. Entro dins i la primera persona que em trobo es Berta que va vestida com una gitana bruixa que tira les cartes. L'antre és molt fosc alguns racons i amb focus de llum que només il·luminen un rogle, també esta decorat amb molta fusta, troncs d'arbres prims i blancs, i parets de fusta antiga. Segueixo cap endavant, entro al bar i veig cares que no conec, gent estranya. Em fan una foto amb flaix i llavors veig la taula dels amics. Una taula de pòquer. Em diuen que volen jugar a l'estrip pòquer. M'apunto. Hi ha una altra noia, molt pareguda a mi seguda al meu costat. Davant meu, Serrià i Manco i a la meva dreta, uns nois joves d'una colla que havia tingut. Comencem a jugar i sempre em toca a mi treure'm la roba. Ells se'n riuen però no en malicia, fan gracia.
Deixo de jugar, em vesteixo i vaig cap al soterrani. El veig tot net, arreglat, amb molta llum, gairebé com si hi hagués el sol dins de l'habitació i està sense sang, ni mort. Em giro i em veig a Sandy corrent cap a mi i em dóna un comandament del garatge de l'apartament. Li pregunto perquè em dóna el comandament. No em contesta i cada vegada entra més gent, sobretot joves, adolescents, gent amb molta vida i somrient. Els hi veig les cares, els hi miro la cara de felicitat. Em desperto quan vaig cap a la porta blanca i lluminosa d'on surt aquesta gent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada